27- De deixar anar…

Avui l’Aran ha començat Ceràmica… un lloc nou, una “profe” nova… i ell estava allà, tan concentrat, tan tranquil, tan encantat amb la “profe”, fent les seves coses… i jo que no marxava, allà asseguda en un tamboret, mirant-lo somrient.
Havia de marxar, ho acabava de dir i repetir, “ara marxo…” “he de marxar ara… val Aran?” però jo sense aixecar el cul…

I t’adones que creixen que lo de l’autonomia… i tant que és veritat, que sí que arriba, que si els cuides en braços i apego que no, que no s’acostumen, que quan ells estan preparats: Comencen a volar! i ja està… i llavors et quedes tu… mirant… sabent que has de marxar, que és el seu moment que està preparat i que t’ho mostra i que tu vols seguir mirant, per si de cas, per si canvia de idea… i que no que ell es queda i tu te’n vas…
I sento que ja comença el camí conscient de deixar-los anar… de confiar en les eines que ja tenen, de saber que si ho decideixen és per què sí, poden, volen i sortirà com hagi de sortir…
L’Aran és el mestre en fer-me conscient de les coses… ja els havia deixat anar en moltes ocasions però avui especialment he sentit com jo obria els braços per a que ell volés. I he sentit com l’Aran amb la naturalitat que el caracteritza m’ha dit en veu baixa i a cau d’orella, “ja està, ja pots marxar!”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s